Documental: “Comprar, tirar, comprar”, Los Fabricantes Disminuyen la Vida Útil de los Productos para Incentivar el Consumo

Vía: Lavanguardia.es me encuentro con el siguiente artículo que cito:

Las bombillas están diseñadas para durar mil horas cuando podrían hacerlo más de cien años y un chip limita el tiempo de vida útil de las impresoras, según demuestra el documental “Comprar, tirar, comprar”, que denuncia la obsolescencia programada por las empresas para incentivar el consumo.

“Esta práctica empresarial se ha convertido en la base de la economía moderna, a pesar de las terribles consecuencias medioambientales de un sistema que genera toneladas de residuos inútilmente”, ha señalado hoy la realizadora del filme, Cosima Dannoritzer, durante la presentación del documental, que emitirá esta semana TV3 y el próximo mes de enero TVE.

El documental, que también se emitirá próximamente en Irlanda, Francia, Inglaterra, Bélgica, Suiza, Finlandia y Austria, demuestra que el ciclo producción-consumo-desecho es cada vez más rápido, pero no es nuevo.
La obsolescencia programada nació en los años veinte, cuando las principales empresas de producción de bombillas se pusieron de acuerdo para limitar la vida de las mismas a un máximo de mil horas. Antes de este acuerdo, las bombillas duraban mucho más, como demuestra la bombilla que permanece encendida desde hace más de cien años en un parque de bomberos de Estados Unidos.

El el caso de los iPod fue llevado a los tribunales por una abogada de San Francisco (Estados Unidos) que denunció que Apple había aplicado la obsolescencia programada a las baterías, con la intención de que los iPod duraran poco y el consumidor se viera obligado a comprar otro al cabo de un año.

“El documental no va en contra de ninguna empresa en concreto porque la obsolescencia programada es una práctica generalizada”, según el productor ejecutivo del filme, Joan Úbeda, que ha aclarado que “el problema está en la filosofía del sistema que actúa de una manera claramente insostenible, obligando a los ingenieros a crear productos poco duraderos cuando podrían ser mucho mejores”. “No sólo ponemos el problema sobre la mesa, sino que también mostramos algunas salidas o soluciones que ya se están debatiendo”, ha añadido Cosima Dannoritzer.

Como pueden ver no es algo que nos sorprenda o que no sospecháramos, pero porqué seguimos aceptándolo?

Aquí veiem una vegada més que les noves tecnologies no son sempre ben aplicades i que només ens fan més esclaus.

Jocs

Joc de la Agencia de la ONU per als refugiats ACNUR / UNHCR

http://www.contravientoymarea.org/game.html

En aquest un joc tu ets el protagonista i el protagonista és una persona que ha de fugir del seu país. Així que passarà a ser un refugiat polític. En el joc tens 3 parts: Guerra i repressió, en el país veí i una nova vida.

Primer has d’aconseguir sortir-te’n d’un interrogatori que si no respons el que els policies volen doncs no pots marxar d’allà i et peguen. A cada pregunta que tu respons se’t fa una explicació de la falta de drets de molts llocs i si vols pots anar a una altra pàgina del joc en que et fan una explicació més acurada de la resposta que es dona.

Després de passar el interrogatori has d’escapar de casa teva i has d’agafar el material indispensable per marxar. Després hauràs de fugir del país.

En la segona part es representa el fet d’arribar a un lloc nou, a un país nou i no saber on anar, no conèixer la llengua, etc.

Ja en la tercera part veiem que la integració és un fet encara que hi ha molta gent que tingui opinions en contra teva pel fet de que siguis un immigrant. En aquesta última part del joc ja acabaràs sent una persona més del país i amb feina.

La veritat que el joc m’ha sorprès gratament ja que no esperava que estigués tant bé. Et fa sentir, amb les seves limitacions, doncs com és la vida d’un refugiat i per tot on ha de passar. És un joc per a una àmplia franja d’edats ja que jo crec que poden jugar nens des dels 8-10 anys fins a una edat força més avançada. En el joc es tracten els drets humans, els tractats internacionals que protegeixen aquests drets... A part de tots els coneixements que pots adquirir en el joc, des del joc pots accedir a altre pàgines on et poden portar a articles de vivències de persones, pel·lícules que poden ser d’interès i relacionades amb el tema del joc.

Las TIC y un mundo mejor, para algunos.

Las TIC y un mundo mejor, para algunos.

CEMENTERIO DE ORDENADORES

Un ordenador viejo plantea un problema. Reciclar no es rentable: el valor de los materiales salvados ni siquiera roza lo que cuesta extraerlos. Rentabilizarlos requeriría salarios misérrimos e ignorar olímpicamente engorrosas medidas de seguridad. La solución es Guiyu.
Guiyu, de apenas 200.000 habitantes, es el mayor cementerio de ordenadores y demás chatarra electrónica del mundo. Hay más veneno del primer mundo en India, Pakistán, Filipinas o Nigeria, pero en ninguno como en Guiyu, en la provincia china del Cantón. Sus calles son un enorme basurero de cables y hojalata. A veces el orden revela la alta especialización: medio centenar de contenedores con ordenadores portátiles se alzan unos diez metros en la calle principal; una docena de grandes bolsas con carcasas de Game Boy se acumulan un poco más allá; un triciclo a motor cargado hasta lo peligroso de placas metálicas cruza a toda velocidad la ciudad. Otras veces no hay más que cordilleras de plásticos y metales. Es lo poquísimo no aprovechable que queda al final de la cadena, y que terminará en el río.
El 95 % de la población come de los ordenadores. A diferencia del paisaje del Cantón, en Guiyu no hay fábricas. El taller es el cobertizo, el patio interior, unos taburetes en el salón de casa. La tecnología del siglo 21 se destripa con sudores y utensilios del 19, a martillazos, con destornilladores y alicates, sin más protección que guantes. Los tóner de las impresoras, irrecuperables, son tirados en cualquier lugar, pero antes se ha inhalado la carbonilla. El asunto no sería tan catastrófico si los ordenadores no contuvieran tantos elementos cancerígenos. Hasta hace pocos años, en las calles se quemaban cables para extraer el cobre y se bañaban en ácido los chips para recuperar ínfimas cantidades de oro. Ahora se hace en la trastienda.

Tecnoautobiografia

Des de la revolució industrial al 1750 que la humanitat va experimentar un dels canvis més importants en la seva història. A partir d’aleshores ja res seria igual. La segona revolució que també canviaria la humanitat i la manera d’entendre-la i de comunicar-se és la del nostre segle, la del segle XX i sembla que en aquest nou segle, el s.XXI, tampoc té límits i ningú sap fins quan acabarà aquesta revolució que cada dia ens està aportant nous invents i nous avenços tecnològics que la vegada, i no ens enganyem, ens fan més dependents d’aquestes noves tecnologies.

Jo des de que vaig néixer, a casa meva, per motius de feina del meu pare ja teníem ordinador. En aquella època no era gens freqüent aquest fet, no com ara que quasi cada membre de la família en té un. Jo sempre en tota la meva vida he renegat bastant d’aquestes noves tecnologies i sobretot de la seva imposició d’aquest mon capitalista i per tant i consumista. Les noves tecnologies ens han d’ajudar a fer la vida més senzilla i còmode. Si. Però no ens han de fer dependents d’elles i per desgràcia és al camí cap on estem anant. És evident que des de petit la tecnologia està al nostre voltant: telèfons fixos, bicicletes, cotxes, televisors, neveres, rentadores, aparells electrodomèstics domèstics i un llarg etcètera que a mesura que passen els anys ha anat creixent i no aritmèticament sinó que diria jo més aviat exponencialment. La bicicleta i el cotxe ha estat potser la tecnologia que més de petit he notat, a part com no, de la caixa tonta, ai vull dir el televisor. Des de petit sempre he anat i he estat dins d’un esplai i discrepo molt de que a l’esplai o cau se li digui tecnologia organitzativa però bé no és el moment de discutir-ho. És evident que la música i els seus elements de reproducció han fet que aquest món em mogués bastant i fer arribar la música a la gent és una cosa meravellosa al igual que internet a fet arribar a la gent un munt d’informació. A mi internet em va arribar tard, als 20 anys. Fins aleshores a casa meva no n’hi havia però cada vegada era més difícil estar sense internet en aquest mon que tot o quasi tot es per allà. Aquest també és un problema ja que amb aquest fet estem excloent a moltíssima gent que sense recursos no pot accedir a aquestes noves tecnologies. És evident i hem de mirar les coses també bones que ens ha aportat com el transport. Ara viatjar és facilíssim i cada vegada més econòmic, ja sigui per via aèria, terrestre o marítima. Al fet de viatjar i estar a l’altra punta el mon no és sinónim d’estar aïllat del món i dels sers més estimats ja que a través de les noves tecnologies com ara pot ser internet ens fa que estiguem al corrent de tot i més enterats que mai de com va el món. Però com dic aquest món el que vol fer-nos és esclaus d’aquestes noves tecnologies i això si que no ho podem permetre. No potser que si no tens mòbil la gent no et truqui, ja que això de trucar a casa ja sembla antic. No pot ser que la gent per sumar, restar, multiplicar o dividir hagi de fer servir la calculadora sino no sap. Tot això és un desastre que cada vegada s’anirà fent més. Hem de saber treballar amb les noves tecnologies però sense oblidar que hi ha prioritats, com el menjar, la vivenda o l’educació i també hem de ser conscients de que no ens poden fer esclaus.